El curs 2020-2021 del Grau de Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció ha resultat ser el primer curs que imparteixo classes com a professor associat a la universitat on em vaig graduar: la Universitat Pompeu Fabra. L’experiència ha estat immillorable. Sens dubte tot un repte acadèmic, car sumar-li al treball de camp de la tesi doctoral el fet d’impartir classes durant un trimestre, per primer cop, suposa un gran esforç. Un esforç, val a dir, només superable pel desig de dur-lo a terme i, sobretot, pels consells de moltes companyes que, des de l’anonimat, aprofito aquí per donar-los les gràcies. No són poques les lliçons que m’enduc d’aquestes darreres deu setmanes d’aprenentatges i ensenyances. Que serveixin les següents línies, per tant, per fer un balanç del fil conductor que recorre l’assignatura de Seguretat Pública i Urbanisme i per reflexionar sobre quina relació manté aquesta amb la criminologia del present.
Aquesta assignatura gravita entorn als significants que constitueixen el seu propi nom. Per un costat, les qüestions relatives a la ‘seguretat’ i a les transformacions d’aquest concepte al llarg de la història per adjectivar-lo d’una determinada manera (la seguretat pública, ciutadana, humana, jurídica, laboral, etc.). Des d’un punt de vista metodològic, la criminologia disposa d’indicadors, anuaris i estadístiques públiques per operacionalitzar la percepció d’inseguretat d’una determinada població; dades que els i les criminòlogues han de saber analitzar i interpretar per tal d’avaluar, i per tant poder millorar, el benestar de la ciutadania i la legitimitat de les institucions públiques i el sistema de justícia penal. Les ciències socials coneixen –gràcies a l’herència de l’estructuralisme i al gir lingüístic– de quina forma el llenguatge construeix la realitat social que vivim i els fenòmens que investiguem. En aquest sentit, la criminologia pot vindicar eines pròpies per explicar i interpretar la introducció de significants com “(in)seguretat”, “perillositat” i “(in)civisme” a l’opinió pública a través dels processos de modulació de l’estructura de sentiments de la societat (el pànic moral i el populisme punitiu). L’anàlisi dels fenòmens socials ha d’acompanyar l’anàlisi rigorós de les dades i de les estadístiques relatives a la percepció d’inseguretat.
Per un altra costat, la qüestió urbana, inseparable de com la criminologia aborda la seguretat. Els nous processos urbans que emergeixen a partir de la segona meitat del s. XX (la gentrificació, la turistificació i la financiarització de les ciutats) són transformacions claus per explicar la composició cultural, econòmica i social dels barris de ciutats globals com Barcelona. Resulta inevitable evocar i treballar a l’aula la revolució espacial que emergeix amb Henri Lefebvre i la geografia crítica –continuant de la mà de David Harvey, Neil Smith i altres geògrafs britànics– que ens porta a entendre l’espai i la ciutat com un bio-artefacte que produïm i ens produeix (un mediador actiu ple de tensions, antagonismes, identitats, posicions socials, etc.).
Una perspectiva sobre l’espai imprescindible per repensar les teories explicatives del delicte a l’espai, les estratègies en polítiques públiques de prevenció de la Environmental Criminology (place-based crime prevention) i les valuoses novetats crítiques que ens porta la nouvelle onada de recerques al voltant de la Green Criminology. En un intent de delimitar l’estudi del fenomen de la criminalitat dins del context de les ciutats globals, el darrer llibre de Rowland Atkinson i Garth Millington, Urban Criminology, posa el primer esglaó per inscriure la recerca criminològica dins d’aquestes transformacions urbanes: les polítiques d’habitatge, la sociologia econòmica en la formació de guetos, la governança i el control social en el terreny urbà, l’economia política de la seguretat urbana (les gated communities, l’augment de la seguretat privada, la prevenció situacional a través de l’immobiliari urbà i noves tecnologies, etc.). Molts estudiants, en els seus treballs de final de grau, elaboren anàlisis empírics de la percepció de la seguretat i de la delinqüència als barris de Barcelona. Amb una comprensió adequada dels nous processos urbans, la correlació positiva que hi ha entre, per exemple, les variables d’inestabilitat residencial i de percepció d’inseguretat pren força explicativa, facilitant així el diagnòstic per pensar en termes de polítiques públiques.
Certament, més enllà d’analitzar la ciutat global des d’on pensa la criminologia, l’assignatura de Seguretat Pública i Urbanisme tracta d’analitzar les polítiques públiques que aborden actualment la qüestió de la “seguretat ciutadana” i el “civisme”. Ja al 1934, al clàssic llibre Principles of Criminology, E. H. Sutherland i D. R. Cressey posaven èmfasi en que la criminologia no només es dedicava a l’estudi de “making laws and breaking laws”, ans també s’havia d’incloure el procés pel qual la societat reacciona “toward the breaking of laws”. Estirant d’aquest fil i baixant al terreny de la reacció social envers l’incompliment de les lleis o les normatives, un tema central d’aquesta assignatura és introduir i tractar el mode de governança burocràtica, administrativa o sub-punitiva que sorgeix a les ciutats de l’Estat espanyol amb el fenomen de les ordenances cíviques. Per aquest motiu, a la sessió vuitena, vam tenir el plaer de comptar amb la participació d’una conferenciant excepcional, la Cristina Fernàndez-Bessa, ex-professora també de la UPF. La Cristina ens va parlar de l’anàlisi criminològic que va realitzar sobre l’Ordenança Cívica de Barcelona (2006) després d’una dècada en funcionament. Un anàlisi de l’Ordenança que va servir per conèixer quina metodologia de recerca es va utilitzar, quines conclusions es van extreure i quina és la rellevància criminològica d’aquests estudis. Una anàlisi, també, que ens va ajudar a posar en pràctica i entendre el concepte de burorrepressió, un concepte prèviament treballat a l’aula per referir-nos a l’arsenal de sancions administratives que estan disponibles en l’entramat de lleis, normes i ordenances –com a la Llei de Seguretat Ciutadana de 2015, a punt, per cert, de ser derogada per l’Executiu de Pedro Sánchez en alguns dels seus preceptes–, amb l’objectiu de criminalitzar, reprimir, penalitzar i, en definitiva, desactivar la protesta dels moviments socials, polítics i ciutadans.
Resulta igual d’imprescindible que la criminologia es faci càrrec dels Plans de Seguretat que elaboren els Ajuntaments i altres administracions públiques. En aquest sentit, els alumnes han treballat, malgrat que breument als seminaris, el Pla Directori de la Guardia Urbana de Barcelona, elaborat el 2016 a càrrec de l’anterior Regidor de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Amadeu Recasens. L’interès d’aquest Pla Directori és desenvolupar la policia de proximitat en les pràctiques de la GUB i altres agents de seguretat, un model que apunta a la co-producció de polítiques públiques (a diferència del community policing); és a dir, en la participació activa de la comunitat en el disseny i avaluació de les polítiques públiques. De la mateixa manera, el coneixement criminològic disposa d’eines per adreçar els protocols d’actuació policial de la BRIMO i ARRO a les manifestacions. En un altre ordre de coses, grans projectes urbans que estan en procés de finalitzar, com el nou parc de les Glòries, o encara pendents de realitzar-se, com la transformació de Les Rambles, són processos on no només tenen molt a dir els arquitectes i planificadors urbans, sinó també els i les criminòlogues que hauran de pensar i d’elaborar polítiques públiques de prevenció i plans de seguretat.
El curs 2020-2021 ha estat marcat per la presència minvant del Covid-19 i, per tant, les classes s’han desenvolupat de forma virtual. Un format al que costa adaptar-se, doncs el coneixement passa pels cossos des d’on s’enuncien les paraules i les classes virtuals es converteixen en tecnologies del llenguatge que, de fet, no es fan càrrec dels cossos que parlen. Malgrat l’experiència virtual, els seminaris han estat punts de trobada, breus però intensos, on hem pogut posar en comú i debatre els conceptes treballats a classe; on els estudiants han fet presentacions i han dinamitzat ells mateixos els debats que derivaven de les seves presentacions. Enguany, els seminaris s’han convertit en un espai d’excepció, des d’on hem pogut recuperar la normalitat acadèmica: la universitat com un lloc de trobada i generador d’idees i afectes.
En definitiva, la seguretat i la qüestió urbana són temes centrals per la criminologia del present. Aquesta assignatura ha intentat posar-ho en relleu, tant des d’un punt de vista teòric com pràctic, amb l’anàlisi de les noves eines conceptuals que prenem prestades de la geografia i la sociologia urbana amb l’objectiu d’entendre les recents transformacions a les metròpolis globals. També ho hem posat de manifest amb l’anàlisi de les polítiques públiques de seguretat que governen i regulen l’espai urbà, configurant així una nova governança securitària, a través del dret administratiu sancionador, que cal abordar críticament des de la criminologia. Heus aquí les tasques que té per endavant la criminologia. Només espero que aquesta assignatura serveixi, i així ho hagi fet en aquest primer any, com un punt de partida més per despertar interessos, generar discussions crítiques i coneixements útils als estudiants dins d’un Grau tan essencial com és el de Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció de la UPF.