Des de la celebració del primer Congrés d’Habitatge de Catalunya el novembre de 2019, s’ha escrit i discutit molt, en aquest mateix espai, sobre quina és la ‘gramàtica’ política del moviment per l’habitatge. Les diferents intervencions giren entorn a pensar quin és el ‘subjecte’ al qual s’adreça el moviment i quins són els seus ‘predicats’, és a dir, les formes d’acció col·lectiva, les estratègies i les pràctiques polítiques d’aquest subjecte. Aquest article s’inscriu en aquest marc de debat post-Congrés, sumant-se a la pluralitat de veus que enriqueixen i enforteixen la diversitat interna del moviment. L’objectiu d’aquest article és pensar la ‘gramàtica’ i la praxis del sindicalisme d’habitatge des d’una determinada concepció política del moviment, per tal de seguir eixamplant la base, constituir-lo com un vector antagonista juntament amb altres moviments socials (el feminisme, l’ecologisme, etc.) i desplegar la potència emancipadora que engloben les lluites en l’àmbit de la reproducció de la vida.
L’última dècada ha estat testimoni de la transformació i l’expansió del moviment per l’habitatge. Del moviment okupa al cicle de lluites que iniciava la PAH per respondre a l’estafa hipotecària del 2008, fins al naixement de sindicats de llogateres, sindicats de barri, xarxes i grups d’habitatge per donar resposta a l’emergent bombolla del lloguer. De la mateixa manera que el capital –amb la mediació dels poders polítics– reestructurava el mode d’acumulació a través de l’extracció de rendes immobiliàries en el mercat de lloguer post-2008, el moviment per l’habitatge es reorganitzava com a força política amb la formació de nous col·lectius. El novembre del 2019, la celebració del primer Congrés d’Habitatge de Catalunya aglutinava diverses organitzacions del moviment, mostrant que el sindicalisme d’habitatge es troba en un moment àlgid.
El moviment per l’habitatge es constitueix, doncs, com una pluralitat de col·lectius organitzats en xarxa que empenyen i es mouen en la mateixa direcció: la desmercantilització de l’habitatge, la defensa del dret a l’habitatge digne, l’aturada de tots els desnonaments, etc. Si l’objectiu del moviment és sostenir l’acció col·lectiva en el temps per tal d’assolir els objectius de forma efectiva, és necessari pensar el sindicalisme d’habitatge des d’una determinada concepció política que, en la meva opinió, és la que hauria de fonamentar i orientar la seva gramàtica. La qüestió central no passa per analitzar el moviment per l’habitatge com un moviment subordinat a la matriu dialèctica entre capital-treball i a les representacions i praxis del sindicalisme laboral. Seria un error traslladar les narratives teòriques de les lluites en l’àmbit de la producció a l’àmbit de la reproducció. No són els marcs polítics preexistents ni les identitats polítiques prefigurades les que han de guiar l’acció col·lectiva del sindicalisme d’habitatge. Al contrari: són les lluites concretes en el terreny de l’habitatge les que, des de la seva pròpia immanència, han de servir de brúixola per construir nous horitzons comuns i nous projectes d’emancipació.
Aquesta concepció política no és només un gest teòric: és clau per entendre la qüestió del subjecte polític. Cal superar les anàlisis que busquen el nomenament d’un subjecte polític que coincideix amb una classe social predeterminada. Abandonem la gramàtica política que entén el sindicalisme d’habitatge com un dispositiu exterior que atribueix consciència a la classe, com si aquesta estigués fora esperant a ser interpel·lada per despertar la seva consciència revolucionària. Superem el fetitxisme de trobar i delimitar la classe obrera ‘pura’ o la ‘fracció de classe’ que liderarà el camí de la revolució. La classe es constitueix durant les lluites, no amb anterioritat a aquestes. La subjectivitat de classe es desenvolupa durant el mateix procés de lluita i no es pot analitzar políticament de forma separada als processos d’emancipació actuals. En altres paraules: no és la lògica del capital la que atribueix i determina la forma de ser de la classe –és a dir, què és la classe, quin és el seu estatus ontològic–, sinó que son les lluites concretes les que constitueixen a la classe com a subjecte polític contra el capital.
L’estructura del mercat de l’habitatge –i la realitat social– és molt complexa com per concebre-la des de l’imaginari activista que identifica a una classe social per la seva condició estructural de precarietat i despossessió. No es tracta de buscar l’ordre jeràrquic de les classes, subordinant una classe a una altra com si fossin realitats objectives. No es tracta d’instal·lar al moviment per l’habitatge en la puresa ideològica incapaç d’ampliar la politització, sinó de guanyar terreny polític ampliant el camp de l’antagonisme social contra el capital immobiliari. El 2013, la gramàtica política de la PAH –interpel·lant i organitzant a totes les persones afectades per l’estafa hipotecària perpetrada pels bancs– era capaç de recollir 1,4 milions de firmes per aprovar la ILP, fent recular la majoria absoluta del PP. Actualment, és la centralitat del conflicte entorn el lloguer (l’augment sostingut de preus, l’augment dels desnonaments per la LAU i dels desnonaments invisibles, etc.) que ha obert un nou cicle de lluites que aspira a inscriure’s en un nou horitzó constituent. Per això, són els conflictes protagonitzats per l’organització llogatera contra els fons voltors (Blackstone, Cerberus, Azora, etc.) i les classes rendistes els que estan ampliant la politització en el terreny de l’habitatge. Igual de central és l’augment de casos d’ocupacions en precari que voldrien ‘legalitzar’ i estabilitzar la seva tinença a canvi de pagar un lloguer assequible.
Certes gramàtiques polítiques entenen l’activitat del moviment per l’habitatge com una màquina d’acumulació de forces que, de forma lineal, poc a poc, arribarà a un estadi on el teòric exèrcit revolucionari podrà “prendre el poder” (sic) i acabar amb la propietat privada. Mentre això passa, una alternativa és pensar la política del moviment des de l’antagonisme i des de la dinàmica dels moviments: a través dels cicles de lluites que se succeeixen, que avancen aprofitant les onades de mobilització. Són els cicles de lluita els que obliguen a reordenar el poder del capital, és a dir, a que hagi de buscar noves formes d’acumulació i d’estructures tècniques. La llei 24/2015, contra l’emergència habitacional, o la llei 11/2020, de contenció de rendes del lloguer, no han desmercantilitzat l’habitatge, però ajuden a resoldre les problemàtiques quotidianes de milers de famílies. No han superat el capitalisme, però guanyen terreny polític als bancs, als fons voltors i a la classe rendista.
En definitiva, crec que és necessari inscriure la ‘gramàtica’ política del moviment per l’habitatge en una concepció política que pren com a punt de partida les lluites concretes que s’estan desenvolupant en el terreny de l’habitatge. Seguim desplegant el moviment, organitzant el conflicte a les assemblees, produint subjectivitat emancipadora, contra els fons voltors i les classes rendistes. Assumim les lluites des de l’antagonisme social contra el capital immobiliari, sense replegar-nos en identitats prefigurades. Més enllà de les diferències en els debats teòrics, posem en valor les col·laboracions i les simbiosis concretes que es produeixen quotidianament entre diferents assemblees i col·lectius. No només sumant cossos per aturar desnonaments, sinó també a l’hora de plantejar l’estratègia davant casos concrets, de compartir coneixements sobre l’enemic, de posar la intel·ligència col·lectiva en funcionament. Només així podrem enfortir i eixamplar el moviment, sostenir la seva acció col·lectiva per aconseguir canvis reals i constituir-lo com un vector de mobilització tan fort com el feminisme o l’ecologisme.
